La teva panxa
Hauria de ser al llit. Ho sé.
Sé que demà quan soni el despertador se m’emportaran els dimonis…però què punyetes! Avui he tornat a viure un d’aquells moments que quedaran gravats al meu imaginari particular.
Fa tres dies que l’Ester va fer quaranta setmanes d’embaràs. Quaranta setmanes de seguiment exhaustiu (ara medeix sis centímetres, ara dotze, ara ja se li han fet les mans, els peus, els pulmons, els ullets…). Quaranta setmanes de com et trobes? què et cal? ja em deixen seure al metro….
I han passat volant. Avui han vingut a casa a fer-nos fotos amb la panxeta, perquè quan en Joan sigui gran vegi que ens l’estimàvem abans d’haver-lo vist.
La mà a la panxa i de cop….el seu peu m’ha tocat el palmell. Només ens separava la pell fina i tersa de la panxeta de l’Ester. L’he animat a sortir, potser és que tens por, petit Joan, Joan petit…
Desde dijous ha dilatat un centímetre i hem viscut juntes una contracció al mig del carrer, però ha passat depressa…quina hora és? Quarts de nou. I així contants cada minut fins a la pròxima contracció. Fa mal? No, és només una punxada, però no me l’esperava…
Això va endavant, trigarà uns dies però ja vol que li veiem la carona. La comadrona diu que serà tot un xicotot, que vé molt fet…la besàvia opina que pesarà uns quatre quilos, aix…quatre quilets de pa de pessic, quatre quilets d’alegria, quatre quilets d’olors dolces….
Ens toca estar de guardia. A l’Albert se li ha espatllat el motor del cotxe i no sap si podrà dur a l’Ester a l’hospital. Hauria de ser al llit, però si em truquen em tocarà recordar a on vem aparcar la última vegada, pujar al cotxe, arrancar i baixar a tot drap a buscar-los.
I ara bufa, bufa, bufa, que ve en Joan! Després bolquers, robeta, plors, biberons, farinetes, pipes…avui em deien que estaven preparats pel canvi de vida. I jo? Ho estaré, jo? Estaré preparada el primer dia que me’l deixin a casa perquè volen sortir a sopar? I si plora? I si no sé què té?
Menys mal que avui, amb aquell peuet tan petit al palmell de la meva mà, ens hem validat com a companys de vida. Perquè a mi també m’has canviat la vida, petit Joan. Fins moooooolt aviat, baldufa.
Sembla q només et llegeixen homes, pel nombre de comentaris que has rebut a aquest post XD
és una impressió meva, no una critica 
Què és això d’animar-lo a sortir?!?!?!?! deixa’l dona deixa’l, que quan tornin els teus colegues de marxa intentaràs convènce’l pq hi torni a entrar! jajaja
Ningú sabrà què fer per fer callar un nen (treient que el teu cor soni igual que el de la seva mare, que per això callen quan els agafen), però et sobrarà el temps per provar mil coses!! jaja
Jo provaria amb música clàsica…o encara millor, no el deixaria dormir fins que caigui rebentat
Per cert, esperava algo més sentimental i menys descriptiu d’un post sobre un embaràs escrit per una sona
os3….a la darrera linia ha de dir “per una Dona” no “per una Sona”…ups (que ningú hagi entès “per una soná”) jajaja