No day but today

La veritat és que no sabia com fer-m’ho. Tenia clar que fos com fos estava obligada a fer-ho entrar amb calçador (per algun lloc havia de sortir la vena baturra).

Ja fa dies que em persegueix sense evitar-ho. Sóc al tren i em vé al cap, vaig en bus i la canto baixet corrent el risc que la persona que seu al costat se n’adoni i pensi que estic com una cabra (no aniria tan mal encaminat). Avui, mentre maltractava el cos amb un “xute” de colesterol protagonitzat per un fantàstic ou ferrat amb patates fregides m’ha tornat a taladrar el cervell i ara, mentre castigo els pulmons fumant un “Lucky” que he trobat en un calaix, vull contagiar-vos d’aquesta melodia.

Descobria el musical al mes de març en un pis petit i amagat de Madrid mentre el bò de l’Àlex treballava en un projecte a l’habitació del costat. Estàvem fent temps per anar a veure “Jesucristo Superstar” i, per escalfar motors, va decidir endollar-me el “dvd” i que experimentés un viatge sideral carregat d’emocions. No només la trama va aconseguir enganxar-me d’una manera insultant, sino que aquella música se’m va ficar dins sense que pogués fer res per evitar-ho.

“No day but today” és una al.legoria clara del “carpe diem” que tantes vegades s’ha tractat. Podria semblar la típica història d’uns joves “ianquis” antisistema, artistes i “snobs”. Fins i tot podria arribar a avorrir, ser previsible i reiteratiu. Però malgrat això, puc dir que la gran dosi de realitat que hi vaig trobar em va provocar una glopada d’emoció que no esperava.

Només existeix l’avui, ara, perquè la realitat de cadascú esdevé la seva pròpia veritat i, si no creiem en la nostra veritat se’ns desmunta la bastida i res no té sentit.

L’amor és veritat, és veritat la gelosia, no hi ha cosa més certa que fer quelcom per tu avui, perquè demà ho faràs per mi, tot això és veritat, però només quan ho experimentem nosaltres mateixos. I es tracta d’experimentar-ho cada dia. Cada dia hi ha noves variables que ens modifiquen i gaudir d’aquestes variables és el que ens fa aprofitar cada dia al màxim. Els protagonistes es pregunten com mesurar un any de vida. Potser la mesura temporal és la més estandaritzada, però realitzar l’operació contant tasses de cafè, petons, atacs de riure o ploreres ens ajuda a fer la radiografia de la nostra veritat individual, d’aquelles variables que ens han modificat per arribar a ser el que som.

Aquest divendres seré un any més vella, però prefereixo no contar-ho en anys sinó en variables imperfectes que han fet de mi el que sóc ara. Intentaré mesurar trenta anys en tots els petons que he fet fins ara, en tardes de riures amb la colla de teatre a la porta del Patronat, en onades que he passat per sota mentre jugava amb l’Enric al Bellamar, en desenganys, en examens, càstings, gent que ha passat per la meva vida i ha marxat, gent que ha passat i ha decidit quedar-se, mandarines collides al mandariner de casa l’avi, cançons, concerts, morts, vius…a veure què en trec de tot plegat.

Sabia que havia de dedicar un post a “Rent” i sabia que ho faria amb calçador, però crec que la final, no ha quedat tan malament, no? No sé si m’explico….

~ per elisenda78 a Octubre 13, 2008.