Alfonsina y el mar
El fet de ser de costa ens suposa sovint un tarannà diferent. Vulguem o no tenim un passat fenici que arrosseguem més enllà del nostre ADN. Som carn de mescla de cultures, de llengües, d’intercanvis materials, de tabernes marineres on les converses s’allarguen fins a altes hores de la matinada. La gent de mar ho portem tatuat a la pell ( i no em refereixo a un tatuatge portuari de mercenaris que carreguen i descarreguen vaixells mercants), va més enllà de tot això.
El mar és per a nosaltres font d’oxigen i calma quan més ens cal. Arribar de nit a casa i esnifar la calitja fins a ofegar-nos és una d’aquelles drogues de les que no et pots deslliurar mai. Aquesta olor de sal, algues i roques ens revoluciona la sang i cridaríem tan fort que ens sentirien fins a l’Alguer.
Ja ho deia en Serrat: “ai, qui ho diria! que ha estat el mar”.
Ai, qui ho diria, que ha estat el mar….aquesta bassa enorme d’aigua en la que vaig aprendre a nedar, les primeres glopades que et fan tossir i et couen els ulls, els genolls pelats que es curen només amb una carícia de Mediterrani, posar-nos les ulleres i veure els peixets que vénen a dir bon dia a la voreta per a que als infants se’ls hi posin els ulls com plats, les roques del Bellamar plenes de musclos i pops, les aranyes que van per la sorra i piquen les plantes dels peus, les garotes de Cala Castell, la roca peluda…
L’adol.lescència vora el mar és lliure i sana. Fer l’amor entre les barques del Bellamar, anar a l’espigó una tarda de tempesta i fermar-nos a les roques vestits deixant que les onades ens passin per sobre, les primeres calades de maria al port, banyar-nos de nit i posar les litrones a la voreta per a que estiguin fresquetes….
Veure el mar emprenyat és una de les coses que més força transmeten. Quan li canvia el color i es posa ara blau marí, ara gris, i mica en mica li va pujant la fel i pica ben fort contra les roques, tan fort que t’esquitxa la cara demanant que ens l’estimem una mica més, ai qui ho diria…
Ai, qui ho diria que, de pares a fills, aquesta passió pel mar es transmet sense paraules (gràcies papa).
Ai, qui ho diria que, un bon dia en Màrius i en Vicenç ens diuen que els han obligat a treure la barca de la sorra perquè aquell port que no s’acaba mai i que ha canviat les corrents de les nostres costes els ha guanyat terreny.
Ai, qui ho diria que la via del tren i la nacional carregada de cotxes no ens deixen veure l’horitzó.
Ai, qui ho diria que ja no tenim sorra a la platja.
Ai, qui ho diria….
És per això que vull aprofitar aquest raconet per transmetre la tristor que sento quan penso que els meus fills no hauran vist els pops a les roques (perquè ja no en queden), ni els musclos (perquè ja no n’hi ha), ni les aranyes (perquè les meduses se les mengen), ni podran fer-se petons entre les barques (perquè les han eliminat), i doncs…què els hi quedarà a aquesta canalla? A on podran sentir-se realment lliures si no és vora el mar?
Avui, dues cançons dedicades al nostre mar.
Alfonsina y el mar ens parla de la mort dins de l’oceà, el tancament d’un cicle, la mort dins la vida. Una cançó que li agradava molt a en Pere (allà on siguis, aquesta va per tu).
PLany al mar, ja ho diu el títol, el bò d’en Serrat la va composar després de Mediterráneo.
I si teniu l’oportunitat, escolteu algun dia una dolça havanera que es titula “Vell llop de mar” amb la que, sens dubte, entendreu aquest sentiment que especialment avui m’ha costat transmetre en paraules. Què voleu…ho porto tatuat a la pell….
Deixa un comentari