Plany al mar

•Octubre 18, 2008 • Feu un comentari

Alfonsina y el mar

•Octubre 18, 2008 • Feu un comentari

 

El fet de ser de costa ens suposa sovint un tarannà diferent. Vulguem o no tenim un passat fenici que arrosseguem més enllà del nostre ADN. Som carn de mescla de cultures, de llengües, d’intercanvis materials, de tabernes marineres on les converses s’allarguen fins a altes hores de la matinada. La gent de mar ho portem tatuat a la pell ( i no em  refereixo a un tatuatge portuari de mercenaris que carreguen i descarreguen vaixells mercants), va més enllà de tot això.

El mar és per a nosaltres font d’oxigen i calma quan més ens cal. Arribar de nit a casa i esnifar la calitja fins a ofegar-nos és una d’aquelles drogues de les que no et pots deslliurar mai. Aquesta olor de sal, algues i roques ens revoluciona la sang i cridaríem tan fort que ens sentirien fins a l’Alguer.

Ja ho deia en Serrat: “ai, qui ho diria! que ha estat el mar”.

Ai, qui ho diria, que ha estat el mar….aquesta bassa enorme d’aigua en la que vaig aprendre a nedar, les primeres glopades que et fan tossir i et couen els ulls, els genolls pelats que es curen només amb una carícia de Mediterrani, posar-nos les ulleres i veure els peixets que vénen a dir bon dia a la voreta per a que als infants se’ls hi posin els ulls com plats, les roques del Bellamar plenes de  musclos i pops, les aranyes que van per la sorra i piquen les plantes dels peus, les garotes de Cala Castell, la roca peluda…

L’adol.lescència vora el mar és lliure i sana. Fer l’amor entre les barques del Bellamar, anar a l’espigó una tarda de tempesta i fermar-nos a les roques vestits deixant que les onades ens passin per sobre, les primeres calades de maria al port, banyar-nos de nit i posar les litrones a la voreta per a que estiguin fresquetes….

Veure el mar emprenyat és una de les coses que més força transmeten. Quan li canvia el color i es posa ara blau marí, ara gris, i mica en mica li va pujant la fel i pica ben fort contra les roques, tan fort que t’esquitxa la cara demanant que ens l’estimem una mica més, ai qui ho diria…

Ai, qui ho diria que, de pares a fills, aquesta passió pel mar es transmet sense paraules (gràcies papa).

Ai, qui ho diria que, un bon dia en Màrius i en Vicenç ens diuen que els han obligat a treure la barca de la sorra perquè aquell port que no s’acaba mai i que ha canviat les corrents de les nostres costes els ha guanyat terreny.

Ai, qui ho diria que la via del tren i la nacional carregada de cotxes no ens deixen veure l’horitzó.

Ai, qui ho diria que ja no tenim sorra a la platja.

Ai, qui ho diria….

És per això que vull aprofitar aquest raconet per transmetre la tristor que sento quan penso que els meus fills no hauran vist els pops a les roques (perquè ja no en queden), ni els musclos (perquè ja no n’hi ha), ni les aranyes (perquè les meduses se les mengen), ni podran fer-se petons entre les barques (perquè les han eliminat), i doncs…què els hi quedarà a aquesta canalla? A on podran sentir-se realment lliures si no és vora el mar?

Avui, dues cançons dedicades al nostre mar.

Alfonsina y el mar ens parla de la mort dins de l’oceà, el tancament d’un cicle, la mort dins la vida. Una cançó que li agradava molt a en Pere (allà on siguis, aquesta va per tu).

PLany al mar, ja ho diu el títol, el bò d’en Serrat la va composar després de Mediterráneo.

I si teniu l’oportunitat, escolteu algun dia una dolça havanera que es titula “Vell llop de mar” amb la que, sens dubte, entendreu aquest sentiment que especialment avui m’ha costat transmetre en paraules. Què voleu…ho porto tatuat a la pell….

No day but today

•Octubre 13, 2008 • 3 comentaris

La veritat és que no sabia com fer-m’ho. Tenia clar que fos com fos estava obligada a fer-ho entrar amb calçador (per algun lloc havia de sortir la vena baturra).

Ja fa dies que em persegueix sense evitar-ho. Sóc al tren i em vé al cap, vaig en bus i la canto baixet corrent el risc que la persona que seu al costat se n’adoni i pensi que estic com una cabra (no aniria tan mal encaminat). Avui, mentre maltractava el cos amb un “xute” de colesterol protagonitzat per un fantàstic ou ferrat amb patates fregides m’ha tornat a taladrar el cervell i ara, mentre castigo els pulmons fumant un “Lucky” que he trobat en un calaix, vull contagiar-vos d’aquesta melodia.

Descobria el musical al mes de març en un pis petit i amagat de Madrid mentre el bò de l’Àlex treballava en un projecte a l’habitació del costat. Estàvem fent temps per anar a veure “Jesucristo Superstar” i, per escalfar motors, va decidir endollar-me el “dvd” i que experimentés un viatge sideral carregat d’emocions. No només la trama va aconseguir enganxar-me d’una manera insultant, sino que aquella música se’m va ficar dins sense que pogués fer res per evitar-ho.

“No day but today” és una al.legoria clara del “carpe diem” que tantes vegades s’ha tractat. Podria semblar la típica història d’uns joves “ianquis” antisistema, artistes i “snobs”. Fins i tot podria arribar a avorrir, ser previsible i reiteratiu. Però malgrat això, puc dir que la gran dosi de realitat que hi vaig trobar em va provocar una glopada d’emoció que no esperava.

Només existeix l’avui, ara, perquè la realitat de cadascú esdevé la seva pròpia veritat i, si no creiem en la nostra veritat se’ns desmunta la bastida i res no té sentit.

L’amor és veritat, és veritat la gelosia, no hi ha cosa més certa que fer quelcom per tu avui, perquè demà ho faràs per mi, tot això és veritat, però només quan ho experimentem nosaltres mateixos. I es tracta d’experimentar-ho cada dia. Cada dia hi ha noves variables que ens modifiquen i gaudir d’aquestes variables és el que ens fa aprofitar cada dia al màxim. Els protagonistes es pregunten com mesurar un any de vida. Potser la mesura temporal és la més estandaritzada, però realitzar l’operació contant tasses de cafè, petons, atacs de riure o ploreres ens ajuda a fer la radiografia de la nostra veritat individual, d’aquelles variables que ens han modificat per arribar a ser el que som.

Aquest divendres seré un any més vella, però prefereixo no contar-ho en anys sinó en variables imperfectes que han fet de mi el que sóc ara. Intentaré mesurar trenta anys en tots els petons que he fet fins ara, en tardes de riures amb la colla de teatre a la porta del Patronat, en onades que he passat per sota mentre jugava amb l’Enric al Bellamar, en desenganys, en examens, càstings, gent que ha passat per la meva vida i ha marxat, gent que ha passat i ha decidit quedar-se, mandarines collides al mandariner de casa l’avi, cançons, concerts, morts, vius…a veure què en trec de tot plegat.

Sabia que havia de dedicar un post a “Rent” i sabia que ho faria amb calçador, però crec que la final, no ha quedat tan malament, no? No sé si m’explico….

La dolça tardor

•Octubre 7, 2008 • 7 comentaris

I de cop arriba.

Quan una és menuda associa aquesta època de l’any amb la tornada a l’escola, a teatre, a les excursions de cap de setmana a St Mateu a caçar bolets, a la caiguda de les fulles dels plataners del carrer de la Plaça de Premià, a l’olor de llenya dels carrers, a la de caldo de la cuina de casa i a la de la pela de taronja del menjador (tot sigui perquè una mare feta de pà de pessic n’ha posat un tros a sobre el radiador)

A mida que anem creixent ens perdem moltes d’aquestes sensacions ofuscats per la tornada a la feina, el pagament de les factures, els IVA dels autònoms i l’obligació de comprar compulsivament l’últim abric disseny anys 50.

És ben cert que anyorarem l’estiu, la platja de St Pol, els pirates de Premià i les Santes de Mataró, però quan arriba la tardor posem les coses a lloc. Canvi d’armari, horari, rutines, un dia per comprar, un altre per fer la neteja a fons, gravació de repor dimecres i dijous, agafar el tren de les 6:58 del matí, les mateixes cares de son i processons d’ànimes en pena que barrunten un hivern llarg i feixuc. Què voleu! Aquesta obssessió per l’ordre m’arrossega a gaudir d’aquestes coses.

I no saps com, un bon dia t’adones que la tardor ha arribat perquè una nit has passat fred i has estornudat tres vegades seguides, perquè al sortir de la dutxa ha calgut posar el calefactor i sobretot…perquè una clatellada d’olor a llenya t’ha picat amb força les galtes.

Tornen les fulles de plataner al carrer de la Plaça de Premià i el Sol de migdia vola baixet pels carrers de Barcelona.

Molts de nosaltres comencem a manifestar clars símptomes de depressió només de pensar en el que encara està per venir, però què voleu que us digui…servidora és flor de tardor del mes d’octubre i m’encanta deixar-me endur per aquesta melangia nyonya i absurda.

Perquè a partir d’ara comencen els concerts de coral, el piano d’en Gustavo, els cines de diumenge, les castanyes i l’abric. El bosc fa olor d’humitat i les bèsties s’amaguen fins la primavera, tornen a vendre taronges a les fruiteries (però taronges de veritat, no d’aquestes que ens porten congelades de vés a saber on) i de nou recordo que he de treure la pela d’una tirada per posar-la sobre el radiador i que el menjador faci bona olor.

Com quan arribava d’escola a casa després d’haver arrossegat els peus sota les fulles dels plataners del carrer de la Plaça de Premià….

La teva panxa

•Setembre 21, 2008 • 2 comentaris

Hauria de ser al llit. Ho sé.

Sé que demà quan soni el despertador se m’emportaran els dimonis…però què punyetes! Avui he tornat a viure un d’aquells moments que quedaran gravats al meu imaginari particular.

Fa tres dies que l’Ester va fer quaranta setmanes d’embaràs. Quaranta setmanes de seguiment exhaustiu (ara medeix sis centímetres, ara dotze, ara ja se li han fet les mans, els peus, els pulmons, els ullets…). Quaranta setmanes de com et trobes? què et cal? ja em deixen seure al metro….

I han passat volant. Avui han vingut a casa a fer-nos fotos amb la panxeta, perquè quan en Joan sigui gran vegi que ens l’estimàvem abans d’haver-lo vist.

La mà a la panxa i de cop….el seu peu m’ha tocat el palmell. Només ens separava la pell fina i tersa de la panxeta de l’Ester. L’he animat a sortir, potser és que tens por, petit Joan, Joan petit…

Desde dijous ha dilatat un centímetre i hem viscut juntes una contracció al mig del carrer, però ha passat depressa…quina hora és? Quarts de nou. I així contants cada minut fins a la pròxima contracció. Fa mal? No, és només una punxada, però no me l’esperava…

Això va endavant, trigarà uns dies però ja vol que li veiem la carona. La comadrona diu que serà tot un xicotot, que vé molt fet…la besàvia opina que pesarà uns quatre quilos, aix…quatre quilets de pa de pessic, quatre quilets d’alegria, quatre quilets d’olors dolces….

Ens toca estar de guardia. A l’Albert se li ha espatllat el motor del cotxe i no sap si podrà dur a l’Ester a l’hospital. Hauria de ser al llit, però si em truquen em tocarà recordar a on vem aparcar la última vegada, pujar al cotxe, arrancar i baixar a tot drap a buscar-los.

I ara bufa, bufa, bufa, que ve en Joan! Després bolquers, robeta, plors, biberons, farinetes, pipes…avui em deien que estaven preparats pel canvi de vida. I jo? Ho estaré, jo? Estaré preparada el primer dia que me’l deixin a casa perquè volen sortir a sopar? I si plora? I si no sé què té?

Menys mal que avui, amb aquell peuet tan petit al palmell de la meva mà, ens hem validat com a companys de vida. Perquè a mi també m’has canviat la vida, petit Joan. Fins moooooolt aviat, baldufa.

Serà que em faig gran

•Setembre 12, 2008 • 3 comentaris

Hello world!

•Setembre 12, 2008 • 1 comentari

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!